Jorge Picó

Aquí teniu un vídeo fet al voltant de la representació  Zero Responsables que es va fer a la Sala Matide Salvador els dies 7,8 i 9 de juliol del 2010.

Foto CARLES FRANCESC | 09-07-2010

Gràcies a la trucada de Presidència hui estaràn exhaurides les localitats a la Sala Matilde Salvador Per què? Segurament perquè un grup de autors juntament amb directors i actors, sense cap subvenció i sense cobrar, han treballat al voltant del accident de metro més greu a Europa que va ocórrer a València en el any 2006, just abans de la visita que va fer el Papa. L’obra, jo la he vista, no parla del President Camps com han escrit els diaris, (els que han escrit alguna cosa Levante, El País), tot i que hi ha una magnífica escena de 12 minuts molt comentada. Zero Responsables és una interrogació al voltant de qué va passar en el accident, de les seves conseqüències, els seus implicats i el silenci i el desconeixement de la societat valenciana del que va ocórrer. Però, sobretot és una ficció i un desafiu fruit de la imaginació dels autors. Repeteixo, no és una obra al voltant de Camps perqué Camps no dóna ni per a una obra sencera. El que té de bo aquesta escena és que en dotze minuts despatxa el personatge. Llavors perquè interessa el teatre en aquest cas, quina es la seva forza? Zero responsables, feta amb urgència i amb positives discusions i tensions entre els creadors, és una obra que parla del estat de una nació, en aquest cas del País Valencià, o de una autonomía, o de un… poble? No estem inventant res, si us agraden els llibres llegiu  State of the Nation de Michael Billington publicada en la Editorial Faber and Faber, parla de com les millors obres del teatre anglés són una crónica del que estava passant en la societat. Una meravella de llibre qué toca, entre altres temes, la constant conexió entre teatre i societat. Si podeu fer una ullada a la renaixença del teatre polític anglés en el període Tony Blair, després de l’invasió d’Irak, al final del llibre, trobareu un autor, David Hare que ja va fer una experiència semblant amb The Permanent Way una obra feta amb entrevistes a polítics, treballadors i usuaris al voltant de la privatització del ferrocaril anglès.

Aleshores és Zero Responsables una peça política? En el programa que es reparteix abans de l’espectacle es diu que no exactament. Aquí teniu un extracte:

“no es crega que que ens trobem davant una obra de teatre polític o, pitjor, de teatre de circumstàncies: més enllà de la tragèdia concreta i de les històries personals generades i de les histories personals generades al seu voltant, els qui integrem el col.lectiu hem volgut reflexionar amb aquesta proposta sobre els conceptes mateixos de responsabilitat i d’irresponsabilitat”

Bé, a lo millor s’ha escrit això perquè la paraula política hui ja no vol dir gran cosa, però jo crec que Zero Responsables és una obra política i amb ideología. El Teatre és un dels llocs desde ón lluitar ideològicament, crec que ara mateix resistint, i quan s’ocupa creativament d’aixó, de veure quines són les condicionsen en qué viuen els habitants de la polis, estem fent política. En l’obra estem reconeixent que els partits polítics, que no fan política, sino gestionar interessos del mercat, la ciutat té posibilitats i hauría de tenir poder de establir les seves lleis. Quines? Qué es una bona llei? Quin són els comportaments polítics adecuats? A qui han de castigar les lleis? Qui són els que fan les lleis? No són comportaments polítics els que han patit les vítimes del accident que encara no han estat rebuts pel President de la Generalitat, i que poc a poc la societat els oblida, es a dir deixa de fer política.

Hi ha llibertat d’expressió al País Valencià? Era la pregunta que ens feien els periodistes a Pedro Montalbán i a mi mateix l’endemà del assaig general en el passe gràfic arran de  la trucada del President de la Generalitat a l’Universitat de València recomanant que l’obra no es fes. Algú ho dubta? Si algú ho dubta el problema és molt greu, molt. Per mi la pregunta és: Es diu la veritat al País Valencià? I encara més… I hi algú que vulga escoltar la veritat? De poc serveix la llibertat d’expressió si tothom parla alhora i ningú escolta. Ja sabeu, quan més canals de televisó millor, així tothom parlarà alhora.

Marcela Miró declara en el Levante que s’entera de l’obra per la premsa . En serio? Hem de entendre que no fa la seva feina que és conéixer el que programen els Teatres de la ciutat de València? glups… si no hi hagués premsa, s’assabentaría d’alguna cosa? Per cert, desconfieu de la premsa. Cada vegada que parle amb ells després escriuen el que els hi convé. Jo vaig dir que la notícia era que el tros que havien presenciat en el passe gràfic era notícia sobretot perqué estava ben escrit. També vaig parlar de que la missió del teatre, desde els Grecs fins ara, és la de ser un informe de la realitat, i que Zero Responsables neix de la forza que té el teatre per a denunciar, el dret al  l’insolència, el desafiament, i a la provocació són el ADN de l’escena. Sembla que els diaris estàn defugint de escriure respostes elaborades, amb continguts més a prop de la premsa rosa (”Camps i la seva dona ridiculitzats”) que busquen el sensacionalisme i no explicar les causes i les conseqüències de les coses, ajudant a comprendre un món més complexe del que ens presenten. Tristement cap periodista era capaç de reconéxer l’estil del autor del tros en qüestio, un dels més clars del teatre valencià, i demanaven qui ho havía fet. Xics, aquesta és la vostra feina, fer periodisme.

I el teatre valencià? Qué passa amb el teatre valencià? Crec que Zero Responsables ens recorda a tots una idea ben present en la història del teatre: els bons còmics haurían d’anar en pressó, perquè l’humor es sempre crítica del poder, no només dels polítics, sino de les actituts poderosas i autosuficients, sempre que riem, riem d’alguna cosa… riure i resistència. L’humor és gran en tant que, una vegada hem rigut, ens fa pensar una altra cosa d’allò que ja ha estat pensat. I si en Zero Responsables, i cap periodista ho ha escrit, apareix Camps, apareix com l’ombra d’una ombra, com un Macbeth, però un del carrer Colom de València que ha estudiat en el CEU San Pablo i que creu que creure en Déu consisteix principalment en anar a misa i no en estar al costat dels que més sofreixen. 44morts, zero responsables. Gràcies als actors, actrius, técnics, directors que han participat I a Inma i a Juli per fer teatre amb mí. Ànim, vindràn temps millors.

Jorge Picó, director de la companyía ring de teatro, es un dels autors de Zero Responsables.

Una crítica al diari Avui

Demolidora escenografia sobre el règim de Camps a propòsit de l’accident del metro
L’obra «Zero Responsables» trenca l’autocensura del sector i crítica la complaença i la impunitat del Consell

08/07/10 07:00    - VALÈNCIA - TERE RODRÍGUEZ

Altra al diari Levante

Un metro llamado tragedia Enrique Herreras Levante EMTV

La pròxima vegada em portaré millor. No muntaré més clàssics fins que tinga 92 anys i la saviesa suficient. No escolliré obres que són només paraules, situacions esbossades, per demanar-li als actors que ells posen la carn després d’una jornada de treball, i de portar els seus fills al llit. Procuraré no veure pulsions sexuals en cada rèplica, no estudiaré a Rousseau entre assaig i assaig, no em riuré tant cada vegada que els de És Grata aconsegueixen en escena dir una cosa i actuar una altra. Pensaré que Andorra és un país tranquil, a vegades pintat de blanc, on la raó preval sobre les passions, comme il faut, i qualsevol disputa es soluciona al voltant d’una taula, i no amb experiments com el que ens mostra l’obra. La Disputa va ser estrenada a la Comédie Française el dilluns 19 d’octubre de 1744, va fracassar rotundament i va ser retirada l’endemà mateix. Quatre segles després arriba a Andorra, feta per un grup amateur i enthusiaste del teatre, amb l’intenció de que us agradi.

Passamá de La Dispute a Sant Julià de Lòria, Andorra.

Una entrevista a Jorge Picó al Periòdic d’Andorra al voltant de la posada en escena de La Disputa de Marivaux per a la Companyia És Grata d’Andorra.

Dibujo escenografía de Amor Platounico

Dice Javier Vallejo en el País (08-04-2006 ) que “Se cuentan con los dedos de una mano los autores españoles jóvenes que tienen la fortuna de David Desola (Barcelona, 1971). Sus tres primeras obras se han estrenado comercialmente. Baldosas, sainete sobre la especulación inmobiliaria, obtuvo un premio Marqués de Bradomín. En Almacenados, dos personajes arnichescos esperaban que llegase Godot: el que interpretó José Sacristán parecía escrito pensando en el difunto Pepe Isbert” (more…)

Pepa Plana en Un tramvia anomenat desig, dirección Ester Nadal

Lo que más me gusta del teatro son los ensayos. Cuando me llamó Ester Nadal para participar en El Tramvia anomenat desig y me explicó su propuesta, la payasa Pepa Plana haría de Blanche Dubois, pensé que podría, de una forma u otra, colaborar en esta lúdica venganza hacia las escuelas de arte dramático que utilizan a Tenesse Williams para que sus alumnos, estirando el alma hacia la Verdad en el escenario, se emocionen y terminen llorando, lo máximo. Quisiera aprovechar que han terminado las funciones en la sala Muntaner, el espectáculo prácticamente llenó cada día y no entusiasmo a los críticos, para soltaros algunas ideas sobre la obra, a ver si pasean solas. (more…)

Pepa Plana i Jorge Picó en Un tramvia anomenat desig. Foto Joan Sánchez

UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG
DE TENNESSEE WILLIAMS

Direcció ESTER NADAL

Direcció Musical LLUÍS CARTES

Traducció AINA TUR

A la Sala Muntaner (carrer Muntaner, 4)
a partir del 9 de gener fins el 25 de gener
(a les 20h30 i diumenges a les 18h15 !!!!)

Amb:
PEPA PLANA i
JORGE PICÒ
HANS RICHTER
IRINA ROBLES
SERGI VALLÈS
DAVID VERDAGUER

Músics:
LLUÍS CARTES percussió
PEDRO CORNAGO piano
MARC PRAT contrabaix

Punxa ací per a més informació en tealtranet

Punxa per a llegir la prèvia al diari Avui

Punxa per llegir  previa diario El Pais

Punxa per llegir la crítica al Periòdic

Punxa per llegir la crítica a El País

Punxa per llegir la crítica a El Punt i a la Vanguardia en Teatralnet

Cartell Un tramvia anomenat desig

Punxa ací ver veure video i entrevistes a youtube

Punxa ací per veure reportatge a TV3 (televisió de Catalunya)

La obra Cualquier día nos verán soñar de Jorge Picó se va estrenar el 4 de diciembre por el grupo Blah Blah y va a estar hasta el 6 en la Sala de Artes Escenicas de la Universidad de las Americas en Puebla (México)

Noticia en la Jornada de Mexico  

El texto está publicado en la editorial KRK ediciones. A continuación un fragmento del prólogo. (more…)

Se supone, y así es, que tras estrenar un espectáculo, el Non Solum, salga una columna elogiosa en la Vanguardia, escrita por un buen periodista como el Marius Serra, es una suerte (de hecho lo primero que hago yo es mandar mensajes entusiasmados a los amigos para que se gasten el euro en comprar el periódico). Entonces, ¿Por qué levanto el dedo? Os dejo con un fragmento de la columna, abajo tenéis otras escaneadas y luego os explico porqué me convierto en aprendiz de la sospecha de mí mismo, dedo levantado, esperando respuesta.

(more…)

Del 9 al 24 de Octubre Non Solum a la Sala Tallers del TNC de Barcelona.

Algunas palabras sobre esta noticia en ring de teatro

L’interès de penjar aquestes crítiques del Non Solum és per veure que els crítics parlen molt, molt bé d’un espectacle i també molt, molt, mal. Que no hi haja terme mitjà em sembla el més interessant.

Crítica molt dolenta Non Solum

Molt bona crítica Non Solum

Altra bona crítica Non Solum